La veritat es que hi ha que remuntar-se vora dos anys darrere però jo no ho havia verbalitzat ni per a mi mateixa però un article que he llegit en una newsletter m'ho ha recordat.

L'article es aquest: https://www.noemamag.com/why-is-everyone-in-tech-so-sad, on es parla de l'impacte de l'IA en els treballadors de tecnologia i les seves carreres. Es molt enfocat al mon usano però es molt interessant i explica bé el perquè de moltes de les coses que passen i passaran en el sector en els pròxims anys. Aquest article em va recordar un altre que vaig llegir fa dos anys: https://thefemmeurge.maltita.es/2024/06/02/quien-soy-mientras-trabajo/, aquest article escrit per una enginyera de dades sobre la seua feina, va provocar dues conseqüències molt dispars que van cristal·litzar en aquest blog i jo opositant.

Encara que jo no fora algú amb un perfil tant potent com @maltita@mastodon.lol i la seua situació no es pareixia a la meva: jo era programador i treballava per a una empresa que fa coses útils i sense problemes ètics per eixe costat. Hi havien coses com ara la inutilitat de la meva feina i la sensació de fer coses sense criteri pers als deus del Corporate estaven presents.

Quan vaig llegir aquell post vaig decidir tornar a escriure un blog i buscar un altra feina que em portara lluny dels canvis que venien al meu lloc de treball. Jo estava acomodat en la meva feina, el meu cap era una d'aquests caps que només hi ha un entre un milió i, encara que serviren per a poc, feia coses interessants. L'horari era terrible i no me deixava temps per a molt més que queixar-me, les meves aficions eren una quimera. La meva tranquil·litat mental ho compensava tot, però el meu cap es jubilava i el seu substitut també era un entre un milió però en l'altra banda del espectre. Hi havia que marxar i havia de buscar un nou lloc d'on traure perres. I vaig es-començar a buscar de manera intermitent però constant, i cada vegada que feia alguna entrevista o llegia els requisits de les ofertes de treball, les paraules de Maltita colpejaven com un martell en la meva ment.

Volia alguna cosa que no fora només alimenticia sinó que tinguera propòsit i fora ètica. Tot era un desastre, apostes, assegurances privades, turisme destructiu, immobiliari predador,... Quan era una empresa normal veies gent totalment posseïda per el Corporate i per el Hype, vaig fer una entrevista per a uns que tenien tan de hype que no em van agafar perquè no provava prou prompte els nous model de IA. Em veia quedant-me en l'empresa on estava per a sempre, no parava d'abandonar processos per totes aquestes raon. I en mig d'aquesta immundícia, un article en un periòdic d'una oposició en un hospital consorciat de la meva ciutat. I això em va il·luminar: la funció pública local.

Vaig tindre molta sort que hi hagueren de cop moltes oposicions per a treballador tecnològic, la majoria era per a tècnic de sistemes i no programador... i això encara ho feia més atractiu. Estava cansat de programar i de revisar codi escrit per una màquina, també creia que en l'àmbit local es notaria més propòsit en infraestructura que en programació i jo bascava propòsit. Era el virus que Maltita havia inoculat en la meva ment feia uns mesos fent efecte.

El meu periple opositor es tema per a un altre post, aquest va de les motivacions, només dirè que dos anys després del post de Maltita que em va fer tirar endavant i nou mesos després del meu primer examen d'oposició, estava jo agafant possessió de la plaça en la que duc uns mesos.

Ara soc més un gestor de projectes, però la meva feina veig que te prou impacte positiu en els meus veïns i, especialment, en els ajuntaments més petits. Tinc un horari que em permet cuidar-me i he tornat a disfrutar de la informàtica com afició. I sent que la meva feina te propòsit, evidentment molta no val per a res, però hi ha un percentatge del meu temps que millora la vida de les persones, crec que puc estar satisfet i que la ferida que va obrir l'entrada de Maltita i que no es va fer evident fins la jubilació del meu cap, ja es tancada i em sentis renàixer a la vida cada dia. Fins i tot vaig a tornar a estudiar, feia cinc anys que no em veia en forces per a fer-ho.