En l'obra de teatre (també pel·lícula, es clar) hi ha una serie d'homes fotuts per la perduda del treball en la reconversió industrial dels 90. Els diferents protagonistes van desfilant el seus traumes i com els afronten, hi ha qui es tire a la beguda, el que no pot assumir la seva situació i no suporte que la seva dona el mantingues, el que no perd l'esperança... i el més interessant i per qui escric açò: la consciencia obrera.

Aquest personatge purista que no es vol doblegar i que te uns enemics, els ells. Es un trop que hem vist moltes vegades durant el nostre creixement, especialment els que hem estat envoltats en lluites reivindicatives. En "Los lunes al sol" es un poc ignorant, com tots el seus companys, però te un orgull i dignitat molt atraent. El seu discurs es de lluita, unió i enfrontament contra qui ha pres la decisió de tancar les drassanes on treballava, fen un batibull de realitat, ficció e indignació.

Aquesta indignació i sensació de haver perdut quan no volien jugar es la gasolina en el motor de la extrema dreta que creix com la mala herba després de una bona ploguda. En l'obra els desvaris del protagonista no tenen molta influencia en els seus companys, aquesta indignació no cristal·litze en un creixement de l'extremisme polític. Es una cosa que realment va passar, en un moment de molta dificultat i molt de patiment no va aparéixer cap partit o moviment d'extrema dreta rellevant. Això em fa preguntar-me quina es la diferencia en l'actualitat.

Durant els noranta i principis del 2000 es van produir dos fets que jo crec que ara tenen molt a veure en aquesta diferent reacció a la dificultat. El primer va ser la vinguda d'internet, l'altre la perduda del prestigi de les fonts d'informació tradicional en un activisme antisistema molt potent.

Internet va democratitzar l'accés a la informació i a la seua creació i distribució. Va fer que es perguera l'exclusivitat de la capacitat de difondre els nostres pensaments. Tots vam veure açò com una benedicció, un camí cap a l'utopia, vam pensar que la difusió de informació més democràtica ens faria més lliures i més savis...

Tots sabem com ha resultat en realitat, ara la mentida es la gran guanyadora en internet, no som més lliures i no son més savis, tot el contrari. Ara ja no tenim manera de saber que es veritat i que no. Al mateix temps ens hem anant tancant a nosaltres mateixa dins de cambres d'eco, on ja no rebem més opinions que les que ens agraden, siguem veritat o mentida.

Sempre hem buscat qui ens deia coses que ens agradaven, però hi havia un patró de veritat. Fonts i gent que es considerava com a fiables per la majoria de la població, i aquests mitjans i fonts tenien fàcil accés a la majoria de la informació. Açò es el que ha destruït internet, aquestes fonts i la confiança.

Per un altra banda tots aquells que érem el que ara es coneix com activista. Tots i cadascun de nosaltres vam fer tot el possible per soscavar aquesta confiança. Tots parlàvem de la falta de fiabilitat del que ens deia el sistema, de les mentides que ens contaven aquestes fonts oficials que eren majorment acceptades com a correctes. Evidentment no vam tindre cap efecte reial sobre aquestes... fins que vam combinar amb internet.

Crec que aquesta perduda de la confiança en la ciència, en les fonts oficials i el relat comú, va començar a ocórrer per la nostra culpa. Evidentment per nosaltres mateix no podíem fer-ho, però Internet va aplegar per a donar-li força. El nostre esforç va tindre èxit i va ser la primera pedra per el que ocorre ara, on l'extrema dreta aprofita aquesta falta de fiabilitat en la informació per a donar respostes fàcils per a les coses que no compren la gent en temps de dificultat. Que l'extrema dreta creix gràcies a la mentida, indignació i el desconeixement es evident. Però jo també veig que les contramesures que teníem com a societat fa 20 anys ja no les tenim, aquesta es la diferencia.

Es a dir, som nosaltres els culpables del creixement de l'extrema dreta en aquests temps? La meva resposta es sí. No era la nostra intenció i no haguérem pogut fer-lo només per nosaltres mateixa. Però la nostra responsabilitat existeix.